Els teus companys de l’Unipau, Arcadi, et volem agrair tots aquests anys que has estat el nostre president.

Podriem parlar del teu valor acadèmic, intel·lectual, del teu compromís amb la societat i de la teva sana i tossuda mania de desitjar un món diferent del què ens ofereix el poder. Però volem centrar-nos en la teva tasca com a president de la Unipau i d’aquesta virtut fantàstica que tens per dirigir les reunions de treball: la teva astúcia tan múrria com bondadosa. Com aconseguies, Arcadi, que sempre féssim el que consideraves correcte sense haver marcat unes pautes clares des del principi de la reunió?

 Com ho féies?

Tú, Arcadi, que ets capaç de parlar hores donant la teva opinió precisa i incisiva sobre infinitat de temes, escoltaves amb atenció, ens deixaves expressar a uns i als altres, i veies com les posicions diverses esdevenien una reflexió final i una decisió comuna correcta.

I així, any rere any, la teva tasca, Arcadi, ha estat treure el millor de cada un per arribar a un magnífic treball participatiu de tots, aconseguir que la  Unipau complís la funció per a la qual va ser creada: reflexionar sobre els conflictes i proposar solucions a través del diàleg com a únic camí a la pau.

I, així, enguany arribarem amb tu a un nou curs d’estiu.

I, com sempre, a la inauguració de tots els anys, quan diguem el número del curs d’estiu, sentirem la teva veu advertint irònicament que no coincideix la numeració de l’any amb el número de trobades celebrat.

I riurem amb tu la broma afrontant el repte de continuar treballant en properes trobades on tampoc coincidirà la numeració. Però què seran moltes, t’ho assegurem.

I et mirarem, sí, et mirarem Arcadi en el nostre cor, quan apuntis a la teva fantàstica llibreteta – més segura que qualsevol calendari google -, el dia de la pròxima reunió en què ens trobarem.

Fins a aquesta propera reunió, Arcadi.