Categories
Actualitat

La Unipau recorda la lluita de Nawal El Saadawi

La Unipau ha recordat la figura i la lluita de Nawal El Saadawi, escriptora feminista, metgessa i activista política egípcia, en una nova edició de la Diada per la Noviolència. L’acte s’ha celebrat al Celler Modernista de Sant Cugat i ha aplegat al voltant d’una setantena de persones. Durant l’acte s’ha fet un minut de silenci en record a Arcadi Oliveres i s’ha llegit una compilació de textos de Nawal El Saadawi. També hi ha hagut una actuació musical i un parlament per tancar l’acte de l’alcaldessa Mireia Ingla.

A continuació poden trobar el vídeo amb el text complet, que la santcugatenca Cristina Aguilera es va encarregar de llegir durant l’acte.

https://www.instagram.com/tv/CZmMxvyO-Ho/?utm_source=ig_web_copy_link

TEXT DIADA NOVIOLÈNCIA

Als set anys vaig escriure una carta a déu. Li explicava que no hi creuria si no em tractava com al meu germà, que tenia tots els privilegis com a home però que treia pitjors notes que jo a l’escola. La meva àvia que no havia llegit l’Alcorà, m’havia ensenyat que déu era justícia i això és el que he cregut tota la meva vida. Amor, llibertat i justícia aquest és el meu déu, o deessa si així ho voleu. Això, i que no cal creure en els qui parlen en nom de déu i se’ls omple la boca per condemnar els altres. És el que vaig dir al meu llibre ‘la caiguda de l’imam’. I ho vaig pagar amb escreix perquè el meu vici ha estat escriure. Als seixanta llibres que he publicat parlo molt de mi mateixa, ho sé, i la raó és perquè és el que millor conec i puc explorar, per després aplicar-ho. Com ho he fet a la meva feina com a metgessa que em va fer conèixer la realitat social d’Egipte, el meu país: el cos és tan sols una part de la cura que necessita una societat.

I el cos, el meu cos i el dels meus pacients, em va fer conscienciar-me, encara que vaig trigar a reflexionar-hi. Quan, a l’edat de sis anys, la dona que em cuidava, la meva tata (mainadera), va entrar a la meva habitació amb la meva mare, i entre els llençols va explorar el meu cos per extirpar-me el clítoris amb una fulla d’afaitar, vaig sagnar i em vaig quedar aterrada, però ho considerava normal, era el que es considerava necessari per ser dona. Vaig trigar uns anys a entendre que el cos de la dona i la possibilitat que senti plaer, que s’expressi, que vulgui i rebutgi, que sigui lliure, en definitiva, és temible per al patriarcat. No he tingut plaer des de llavors, ho he hagut de desenvolupar el meu cap, però no amb els meus tres matrimonis ni amb la maternitat concebuda com una esclavitud al servei d’ells. La vida és la que m’ha proporcionat un altre tipus de plaers com ara el diàleg, la discussió i l’amistat. I amb el cos, finalment, vaig tenir una relació professional que va ser alliberadora.

A la meva feina com a professional de la medicina vaig comprendre que les malalties no eren només un problema físic, sinó que estaven en relació amb la situació social de les persones que les pateixen i no només les mentals com vaig indicar al meu llibre ‘dones i neurosi’, on vaig constatar la relació de segregació de la dona i malaltia mental, de com el patriarcat fa emmalaltir.

Quan vaig perdre el meu lloc al ministeri de Salut per denunciar l’estès que estava l’ablació femenina al meu país hi va haver veus que van dir que jo desprestigiava la nació. Precisament, jo pensava el contrari: denunciar el que és incorrecte, proposar solucions, és ajudar el país, és el veritable patriotisme i no el que em demanaven ells: amagar la realitat del que està malament i funciona malament: aquesta és la manera de que res finalment vagi bé. No hi ha alliberament de la dona sense alliberament  de les injustícies socials i polítiques. Però, igualment, no hi ha alliberament de les injustícies sense alliberament de la dona. I no n’hi ha si no és universal. No és possible separar el que és local del que és global. Vivim en un únic món, no pas en tres, i està dominat pel mateix poder capitalista, patriarcal i religiós.

Els canvis han de ser d’arrel i néixer del poble, com es va demostrar a les primaveres àrabs, de moment frustrades però que han deixat un poso difícil d’oblidar de llibertat i de discussió pública. Les lleis fan poc i les Oneges acaben acomodant-se als governs per rebre fons. Quan es va prohibir l’ablació el 2008, aquesta va augmentar perquè no s’havia educat prèviament i adequadament per canviar el costum terrible. Quan vam fer la revolució contra el colonialisme vam actuar des de dalt i no vam canviar la consciència de la població ni vam dominar el discurs oficial nacionalista. Per això, es van succeir els dictadors. Per això, els gestors de la religió, el patriarcat, les mesures policials i els teòlegs tradicionalistes van acompanyar i justificar la repressió i la corrupció del neocolonialisme: aquest sistema que ens fa dependre d’un mercat d’armes dels Estats Units i d’uns emirs del golf.

Jo era una ingènua, almenys en aparença, i vaig prendre al peu de la lletra el que prometien els líders, Nasser, Sadat, Mubàrak o el general El-Sisi quan va dir que limitaria l’intent dels germans de convertir el país en una teocràcia . I en tots els casos, vaig expressar la meva opinió. Per això, Sadat em va enviar a la presó, amb Mubàrak em vaig haver d’exiliar i l’actual govern egipci m’ha tingut tancada a casa meva fins a la meva mort sense que una gran part de les meves publicacions puguin ser llegides a Egipte. Recordo com, fa anys, amb un llapis de celles i paper higiènic, vaig resistir la presó amb excel·lents companyes escrivint unes memòries que em feien sentir lliure estant entre reixes i que es van haver de publicar en un país veí.

Sí. He tingut la sort de ser egípcia i àrab, partícip d’aquest gran món de cultura i civilització, connectat, il·lusionat, problemàtic, que va des del Marroc a Indonèsia i que et permet no sentir-te estrangera als teus exilis, encara que sigui el teu propi govern el que t’estrangeritza. I que espero que un dia continuï la revolució començada. Les meves obres segueixen prohibides, però es poden llegir perquè el món àrab és molt gran i aconseguirà superar aquesta situació. Tot i que et derrotin per moments com a mi.

Quan em van denunciar i van jutjar per apostasia, jo responia als acusadors que els heretges i pecadors eren els denunciants en menysprear una part important de l’obra de déu, aquell déu que els omplia tant la boca com ho ignoraven als seus cors. I que, quan amenaçaven, insultaven, maleïen, estaven condemnant implícitament l’exclusió i la mort a les persones que assenyalaven. Volien inspirar temor quan eren ells el que tenien por. Com vaig dir al meu treball sobre ‘la dona i el sexe’ el problema és la ‘por’ al cos femení, al que desitgen tant com temen pel que intenten controlar-ho amb les excuses de la religió o la política o fins i tot amb una xerrameca professional o intel·lectual. Per això no és estrany que molts professors universitaris trobin raons per condemnar, com a homes, la dona que parla i els contradiu. I que incitin els alumnes a controlar-les, callar-les, insultar-les i, fins i tot, assassinar-les. Aquesta dictadura de les institucions és la primera a denunciar i aquí, a la feina i a les universitats, començarà el canvi de les i els que pensen. Perquè pensar és el primer pas per canviar el món i per això està criminalitzat.

Pensar és un delicte a molts llocs i està perseguit a la majoria dels països del planeta d’una forma dura o suau. En aquest sentit, sí, em declaro culpable, sóc una dona criminal perquè, per mi, pensar és viure i perquè, possiblement i en certa manera, tota dona és un ésser pensant meravellosament criminal. Gràcies a déu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *